En Daniel Jimbert és il·lustrador, professor de secundària d’Història i Art i jugador de rol. Fa uns 6 anys que treballa dins el món del rol, la fantasia i el terror, per editorials nacionals ( The Hills Press, T&T, Colmena de Papel…) i internacionals (The Gauntlet, Gallant Knight, Stygian Fox, DwD…). Treballa en format digital, però mai ha deixat de banda el paper (sempre depenent del projecte i del temps disponible). I li encanta la xocolata, la pizza amb pinya i la Raffaella Carrà.
Per què et fas dir Polipiel? El nom de Polipiel respon a dos conceptes molt propis. El primer és el de tenir “moltes pells” ja que m’adapto, com a il·lustrador, a l’estil que el projecte demana. Les meves professores d’il·lustració sempre van considerar que jo no tindria mai èxit, perquè em faltava un estil propi, i resulta que ara és com la meva marca personal… Donar vida a les diferents imatges i estils que es requereixen.
El segon motiu ve de la meva ànima kitsch, on proliferen els daurats, la purpurina, el recarregament barroc i les influències més horteres i petardes… i com a exemple de tot això, el polipiel, aquesta pell sintètica que durant els 70 es va fer servir per tapissar tot tipus de mobles, especialment, la polipiel daurada.
Bé, suposo que ningú és perfecte.
Pots explicar-nos en quin moment i per què vas començar a il·lustrar jocs de rol? En acabar els estudis d’il·lustració vaig decidir que començaria a treballar per diferents editorials del sector infantil, però va ser gairebé impossible obrir-se camí. Després d’algunes petites feines puntuals, vaig decidir que necessitava guanyar-me la vida d’alguna altra manera, amb la docència que també m’apassiona. Però al cap de 20 anys em van oferir fer una portada per un nou joc anomenat Malandros d’una petita editorial que començava i que es deia The Hills Press.
A partir d’aquí va començar una època de col·laboracions amb aquesta editorial que em van portar a fer diferents projectes com Un momento único o Ratas en les Paredes. Aquí va ser quan vaig començar a fer encàrrecs per altres editorials, nacionals o estrangeres, que em buscaven havent vist la feina que havia fet fins llavors.
Des del 2018, ja no he parat de il·lustrar ni un sol moment, sempre al voltant del món del rol, la fantasia i el terror, amb algunes petites incursions en projectes més personals.
Es percep en la teva obra gràfica certa preferència per l’estil Art Noveau i el cartellisme. D’on et ve la preferència per aquest estil? El Modernisme sempre m’ha influït des de petit, ja que té una línia molt marcada, molt definida, molt estètica, que permet definir molt bé el dibuix i el que vols expressar amb ell.
De fet, quan em van encarregar fer les il·lustracions per a Tierras Quebradas escrit per Carlos Ferrer, vam escollir el Modernisme com estil central per al Caos i l’Art Decó per a la Llei, buscant dos estils que, tot i ser molt estètics, parteixen de conceptes bàsicament diferents. Dos estils amb els que m’hi sento especialmente còmode.
En el meu estil personal, quan decideixo dibuixar per a mi, aquesta línia continua sent present sempre i, tot i que m’agrada experimentar moltes vegades amb altres tipus d’estils, o buscar textures diferents a les quals no estigui acostumat.
De totes maneres, avui en dia el meu punt fort és l’adaptabilitat als diferents tipus de jocs o projectes que em demanen… Per tant, gràcies, professors d’il·lustració!
Amb quin tipus de gèneres et sents més còmode a l’hora de plantejar un estil gràfic? Crec que gairebé sempre treballo amb la fantasia i el terror, principalment. Aquests dos gèneres encara tenen molt de si a donar i em permeten desenvolupar conceptes dels quals jo he tingut sempre una gran influència, però a la meva manera.
Avui en dia són els gèneres que han desenvolupat característiques molt concretes i un gran ventall de possibilitats, tant estètiques com de concepte. Actualment, tens la sort de poder trobar una alta fantasia, una fantasia més fosca, fantasia adolescent, fantasia naïf, fins i tot. I el terror, evidentment, et permet explorar una part de tu que potser amb un altre gènere no et seria tan fàcil (o no et deixarien expressar de manera tan evident).
Amb quin tipus de gèneres creus que et costaria més? Els gèneres amb els quals no em sento tan còmode, ja que considero que s’ha de tenir una ment o una manera d’entendre l’estètica molt més mecanicista, és la ciència-ficció i tot el que envolta el futur més tecnològic. M’encanta veure il·lustracions de gent que il·lustra ciència-ficció i coses superfuturistes, així com diferents sèries, i m’encanten alguns dels dissenys que s’estan duent a terme avui en dia, que són molt més orgànics, però jo encara no em sento prou segur per poder enfrontar-me a aquest tipus d’estils que requereixen aquests gèneres.
Has renunciat alguna vegada a il·lustrar algun joc de rol? Per què? La veritat és que no. M’han proposat il·lustrar diferents aventures de temàtica molt adulta i en aquests casos sempre pregunto fins a on puc arribar, basant-me en els textos i en el que s’explica a dintre de la mateixa aventura, però ha de quedar molt clar què és l’editorial i l’editor, en aquest cas, qui té tot el poder sobre quin tipus d’imatges està disposada a utilitzar en la seva obra.
Sí que m’ha passat que m’hagin vetat algunes il·lustracions, tot i haver-les pactat prèviament, ja que apareixia algun tipus d’imatge que es podia considerar ofensiva (com l’ús d’una esvàstica en un fons d’una il·lustració. L’aventura en qüestió se situava en una antiga base nazi. Aquestes imatges al final no s’han fet servir.
Però reconec que fins ara he tingut la sort de poder treballar en projectes molt motivadors i m’han ofert fer coses que estaven dintre del meu rang, però encara permetien espai per l’experimentació i la inclusió d’idees noves.
Des de quan fa que jugues a rol? Jugo a rol d’ençà que tenia 13 anys, tot i que últimament ho faig de manera més intermitent i esporàdica. La pandèmia va fer que fes una aturada, ja que no soc gaire de jugar online i després el meu grup habitual de joc de rol va desenvolupar alguna dinàmica amb la qual jo no m’hi trobava molt a gust i vaig decidir prendre’m una mica de descans.
Actualment, però, jugo a alguna partida, faig de màster en presencial (quan podem… M’agradaria que fos més sovint… M’agrada fer de màster!), i és cert que amb els anys ha canviat la meva necessitat de jugar rol. Com a mínim els motius pels quals ho feia i el que busco en una partida de rol.
Ara m’agrada més una bona trama, una bona interpretació, crear una bona història, i no tant estar centrat en les mecàniques o de tirar daus, tot i que encara són conceptes amb els quals em trobo molt a gust, ja que els meus inicis en el rol són La crida Cthulhu o el Rolemaster.
Com influencia la teva professió d’il·lustrador a l’hora de plantejar com dirigir una aventura o jugar una partida? Doncs influeix molt més del que es pensa! En el meu cap, les imatges es formen de manera natural. És impossible que hi hagi una descripció i el meu cap no estigui pensant com es veuria de manera específica.
M’ha passat sempre com a jugador (de fet, tinc més de 1000 dibuixos de personatges dels companys amb qui compartit taula…) i em passa sempre com a màster. Com a jugador m’encanta que em donin detalls i que pugui anar completant tota aquesta imatge amb el que jo li afegiria, però com a màster tinc molt clar quina és la imatge que vull oferir als jugadors i on estan els punts d’interès principals per cadascun d’ells, enfocat en el que la seva fitxa espera trobar en aquella imatge o en aquella escena.
Afegeixo referències concretes, barrejo estils reconeixibles (suposo que ser historiador de l’art ajuda a tenir una bona base gràfica… (rialles)) per oferir als jugadors un “quadre” davant el qual ells interactuaran i el faran seu.
Això és una arma de doble fulla, ja que pots caure en voler forçar una escena de la manera que tu l’havies imaginat… M’ha passat i és frustrant, tant per jugadors com per al màster… Però és un punt feble que espero haver après a controlar amb el pas del temps. De fet, els jocs més narratius m’estan obrint a deixar-me endur per allò que els jugadors vulguin afegir a l’escena … i m’encanta com em fan sentir!
Podries donar-nos consells per educar la nostra mirada i així poder apreciar millor els aspectes gràfics d’un joc de rol? Per a mi, un joc de rol i les seves il·lustracions han de tenir dos components bàsics. El primer són els detalls i estil. Aquí es veu si les il·lustracions o la maquetació realment encaixen amb el que ens vol dir el joc o són massa genèriques. S’han de respondre preguntes com: Es veuen coses específiques que es descriuen en el joc? Ens parlen de situacions concretes o d’aspectes estètics concrets d’aquest joc que el diferencien d’altres tipus de jocs? Podem reconèixer un joc, o de què va, només veient una pàgina i les il·lustracions (sense llegir-la)?
La segona és que per mi ha de ser tot evocador. Un joc de rol és més que les seves pròpies dinàmiques. Per tant, les il·lustracions i aspecte gràfic han de ser més que una pura descripció d’una cosa que està passant. Han de parlar-me de què inclouria jo de nou, com evolucionaria l’escena o quina nova imatge hi afegiria jo… Quines aventures m’evoquen aquelles imatges. És en aquest tipus d’il·lustracions on vull veure què és el que hi havia conceptualment darrere de la persona que va crear aquest joc. Són aquestes coses les que em permeten, en molts casos, entendre com han estat les diferents visions que la gent ha tingut a l’hora de posar-ho en un joc. Sí que és interessant veure jocs que tenen diferents artistes dins de la seva plantilla, il·lustrant diferents aspectes del joc, però crec que ha d’haver-hi una coherència estètica que permeti al jugador forjar-se la imatge de com es veuria una aventura d’aquest joc.
El millor és comparar i trobar allò que ens atrau de cada joc… Deixem el que no ens agrada i centrem-nos en les imatges o els detalls que fan únic un joc… Si en veiem moltes coses diferents i que funciones, estem davant d’un bon joc estètic.
Quins són per a tu els jocs de rol més coherents amb la proposta de joc, els més evocadors i de més qualitat de l’actualitat? L’Anell Únic, per la seva capacitat per evocar aquesta Terra Mitjana que tots tenim al cap, més enllà dels films que sembla que ho acaparen tot…
Lamentation of the Flame Princess, per què proposa una estètica dura i concreta, igual que Mörk Borg , que aposta per unes il·lustracions molt expressives i directes (en ambdós casos, no et deixen indiferent).
Warhammer Fantasy , ja que descriu perfectament el tipus de món i la varietat gràfica per la qual aposta el joc , sense caure en el colorisme fantàstic habitual.
Vaessen, que aconsegueix modernitzar la il·lustració escandinava de principis de segle amb conceptes més contemporanis, un joc d’amor entre l’estètica, el concepte de faula i els casos misteriosos.
Tierras Quebradas (i no és perquè l’hagi il·lustrat jo) pel que s’aprecia que ens hàgim atrevit amb un concepte tan “estètic” del Caos i la Llei, tan fora del que estem acostumats, però que igualment funciona.
Tanmateix, segurament n’hi ha d’altres, el que passa és que jo soc un distret i no m’assabento de la meitat de les coses que surten. M’encantaria que em fessin una masterclas dels jocs que han sortit en els passats 5 anys i poder-los veure amb calma… Algú a la sala?
De cada editorial quin és el treball teu que consideres més potent? Uf, em prenc cada projecte com un repte únic, la veritat (d’aquí la varietat d’estils i formats..) i em seria molt difícil escollir, ja que tots els projectes tenen aquesta part de personal. Però a The Hills Press és fa més difícil encara, ja que he fet projectes molt i molt diferents… La nova edició de Ratas en el Paredes em fa especial il·lusió (és el meu primer joc de rol “gran” que he il·lustrat i que he pogut completar amb les i·lustracions que en l’edició original eren d’estoc. Ha estat un gust i un repte pendent) i la campanya La frecuencia Bauman (l’autor i la resta d’equip són persones excel·lents amb una idea clara del que volen i un amor per la feina al·lucinant!) i Ironsworn, perquè em va proposar un estil molt diferent de l’esteticisme colorista al qual estic acostumat.
D’Ediciones T&T, òbviament Tierras Quebradas. Crec que hem aconseguit entre tot l’equip atorgar coherència a un món i fer-lo identificable gràficament… Però els Relatos oníricos de Randolph Carter també va ser una obra que em va arribar fins ben endins del cor. Qui no voldria il·lustrar Lovecraft?
Per Gallant Knight Games diria la portada de For Coin and Blood, ja que va ser la meva primera porta als EUA i això sempre és un repte!
De cara al futur veurem les teves il·lustracions en alguna altra editorial més? Segurament continuarem amb la línia de Tierras Quebrada, segons es vagin publicant nous suplements i novel·les. Amb The Hills Press també tenim alguna cosa de cara al futur per concretar. Actualment he acabat un projecte per The Gauntlet (The Between, bàsicament). Per Stygian Fox hi ha diverses aventures i supplements que espero que tinguin continuïtat amb nous projectes. Ara bé, sempre estic obert a noves col·laboracions. Per tant, qui sap!
Quina és la teva ètica com a il·lustrador? Mai trepitgis la feina, ni els esforços, ni la il·lusió de ningú… i que tota feina i tot procés mantingui aquest respecte. En un món competitiu, és molt fàcil intentar passar per sobre dels altres, menystenir la gent sense pensar que aquesta pot tenir les mateixes ganes i il·lusions que tu.
Mai retocaré una il·lustració o feina d’una companya sense demanar permís, crec que sovint la nostra feina es veu com una “decoració” que es pot reutilitzar, retallar … i oblidem de nou a la persona. Hem d’intentar ser crítics amb la feina (personal i aliena), però no menyspreadors, no jutjar des de l’opinió sinó des del coneixement … i això, avui en dia, se’ns fa molt difícil.
Sents que la comunitat valora la feina d’il·lustració de jocs de rol? En general, sí, la veritat, tot i que encara som una mica els desconeguts que posen imatges. Els autors i editorials són ben coneguts, però els il·lustradors sobretot, si tens un estil tan voluble com el meu, que pot canviar de projecte a projecte. Sovint em trobo gent que es sorprèn al veure que he il·lustrat tal o qual joc i no el reconeixien com a meu. Nosaltres solem ser una mica com els “altres”.
No passa res, el que importa sobretot és que la persona lectora, jugadora o directora de joc el percebi com un tot gràfic i l’ajudi en la immersió del joc. Si això passa, la feina ha estat ben feta. Ara bé, en alguns premis i festivals, es comença a reconèixer la feina gràfica darrere un joc, i això també ens escalfa el cor, ja que suposo que a tothom li agrada que li reconeguin la feina.
Quin és el joc de rol que et faria més il·lusió poder il·lustrar? Que ja hagi estat publicat? Potser una nova edició de la Crida (vaig fer la meva primera partida amb aquest joc i li tinc una especial estima), però qui sap? Tot just fa 6 anys que il·lustro per a rol … El futur pot portar projectes increíbles.
Creus que s’ha de poder fer crítica quan una il·lustració no està a l’altura? O Espanya és massa petita i faria massa mal a les editorials? Des del meu punt de vista, com sempre, és sempre important fer autocrítica i crítica, però sempre constructiva. Això no sempre s’entén, ja que la crítica constructiva requereix que la persona que la fa tingui coneixement d’allò que està criticant. Això implica que tingui coneixement tècnic, que tingui coneixement de composició, que tingui coneixement de la història del procés d’allò que està comentant, que tingui coneixement de referències, i això ja no és tan comú. Estem acostumats a simplement donar la nostra opinió, basada en un “m’agrada” o no “m’agrada”, “crec que hauria de ser més fosc o més acolorit o més diferent”, però poques vegades em trobo amb gent que em dona arguments concrets del perquè allò no encaixa. Per exemple em trobo amb gent que em pot dir “jo m’ho imaginava més d’aquesta manera”… Perfecte, em sembla genial, la imaginació de cadascú està per fer-la servir. Però això no és una crítica constructiva, és un “jo ho hauria fet aquesta altra manera”.
La crítica constructiva ha de parlar de les eleccions que ha fet l’artista per escollir aquella imatge, en què s’ha basat, quines influències ha fet servir i per què aquestes influències es considera que són les més adients per il·lustrar aquell text, o aquella aventura, fer comparativa amb punts forts i febles d’altres autors/obres … I això és molt difícil de fer, ja que requereix molt coneixement específic. En aquest cas, la meva feina com a professor em fa veure la importància d’un bon feedback i d’una crítica que eduqui i permeti la millora.
A part d’il·lustrar també elabores màscares. Les dissenyes per utilitzar-les en partides de rol o simplement per tenir-les com a element de decoració? Doncs no les he fet servir mai a cap partida de rol, tot i que sí que he fet una màscara per un company de taula que portava un personatge que duia una màscara. També he fet màscares inspirades en personatges de llibre de fantasia, però en general les màscares són un altre aspecte creatiu que m’agrada desenvolupar, ja que abans de treballar d’il·lustrador i professor, vaig estar treballant molts anys com a creador de màscares a diferents tallers de Barcelona i Venècia.
Això fa que la creació de màscares sigui un espai segur per mi, que em permet moltes vegades descarregar-me de quan tinc molta feina. A més, curiosament, he descobert que el gener e Steampunk em permet combinar les meves ganes d’estètica amb elements que no siguin tan orgànics, apropant-me una mica més aquesta ciència-ficció amb la qual jo no em sento tan segur. Això sí, totes les peces que faig són úniques, no repeteixo cap model, i suposo que per això em serveixen per descarregar-me, ja que cada peça és com un procés i un projecte personal individual que es va generant a poc a poc.
On es poden comprar aquestes màscares? Participo, normalment un cop a l’any, a l’Eurosteampunk de Barcelona, que és una fira ambientada en el món steampunk i victorià. Aquest any, a més a més, participaré en una fira el primer cap de setmana d’octubre, inspirada en Alícia al país de les meravelles i l’època victoriana, on portaré màscares, bàsicament.
I totes aquelles peces que no tenen sortida durant aquestes fires acaben col·locades a la meva pàgina d’Etsy : Aurea Lux Masks, ja que moltes vegades, curiosament, les peces artesanals d’aquest estil tenen més sortida a l’estranger, sobretot als Estats Units i al nord d’Europa que no pas al nostre país.
