Un moment, si us plau, aquest article no tracta sobre res relacionat amb les religions. Doneu-me uns segons per explicar-me i em comprendreu. Us sona el concepte llatí “cura sui” o el grec “ἐπίμέλεία ἑαυτοῦ”? Aquest concepte s’utilitzava en les filosofies hel·lenístiques, sobretot, i plantejava la filosofia com a eina no només de millora intel·lectual i conceptual sinó com una eina per portar a terme un canvi de vida harmònic i coherent amb la teoria.
Molts deixebles de Sòcrates plantejaven que la filosofia havia de partir del coneixement, però que aquest coneixement només era útil si provocava una transformació en la nostra manera de viure. Els epicuris, cínics i estoics, per exemple portaven a terme una sèrie d’exercicis físics i mentals (exercicis espirituals) per tal de poder viure d’una manera més cordial amb un mateix, amb l’univers i amb l’entorn.
El cristianisme i el pas de la filosofia a la teologia van donar pas a una institució filosòfica de caràcter quasi gairebé purament intel·lectual deixant de banda l’aspecte transformador de la filosofia en tant que eina teoricopràctica.
Tot i que trobem alguns filòsofs moderns com Kant o Schopenhauer i Nietzsche que busquen en la filosofia una pràctica performativa, no serà fins al segle XX amb Pierre Hadot i Michel Foucault que els anomenats exercicis espirituals tornen a ser reivindicats amb força. De fet, el filòsof de la totalitat, Hegel al segle XVIII va plantejar que les doctrines filosòfiques hel·lenístiques no aportaven res important per a la història de la filosofia.
Cal preguntar-nos si ara al segle XX som conscients que les institucions tenen un poder important a l’hora de performar les subjectivitats. Per exemple, l’església cristiana en el seu moment va aportar la necessitat de confessió i això va implicar que el subjecte s’interpel·lés constantment a si mateix qüestionant-se si era un ésser digne de cara a Déu.
Les idees, valors i comportaments de les grans institucions com són l’Estat, la família i ara les megacorporacions planifiquen com ens hauríem de comportar, pensar i actuar. Els jocs de rol, durant molts anys, eren una pràctica de nínxol que solia quedar una mica fora dels límits de les grans institucions i, possiblement per aquest motiu, era vista amb recel i també permitia que cadascú jugués com volgués en el seu nucli particular.
Des de fa uns quants anys, per sort, l’afició ha anat creixent i això ha fet que hàgim de pensar quin tipus de jocs volen les editorials que juguin els seus jugadors. Els jocs de rol s’han integrat en el circuit social i això fa que s’hagin d’establir eines per facilitar interaccions més ètiques i respectuoses. Per tant, ens van fent agafar consciència de com hem d’actuar i com hem d’establir dinàmiques de joc.
Però la filosofia i sobretot els exercicis espirituals requereixen quelcom més, no ser més ètic perquè sí o perquè ho imposa la societat. Els exercicis espirituals impliquen investigar-se i analitzar-se un mateix per poder establir una conducta ètica autònoma i autoimposada. És possible que els jocs de rol ens ajudin a ser més morals?
Jo diria que un dels exercicis més interessants de la filosofia és el diàleg honest en què no es pretén vèncer al rival, sinó que es busca és escoltar a l’altre per aprendre al mateix temps que l’altra persona també obté coneixements del seu interlocutor.
En els jocs de rol cal molt de diàleg i establir acords. Cal molta escolta i això ens pot fer millors, sempre que hàgim reflexionat sobre el fet i no només l’acceptem per modisme.
Jo sempre em llegeixo els jocs de rol com una caixa d’eines que planteja actituds i premia certs tipus de comportaments. També em plantejo que els jocs de rol et donen una oportunitat d’actuar com no ho faries mai a la vida real. Però fixem-nos, quan les accions d’un personatge perjudiquen als jugadors, s’està establint un traspàs de l’ètica imaginativa a l’ètica del món real. La ficció també pot fer mal a les persones de carn i ossos. Limitar-nos, en una època en què es promou el principi de plaer màxim, a molta gent no li agrada, però cal reflexionar sobre el comportament.
L’exercici aquí consisteix a analitzar i entendre quines són les lleis de la ficció compartida com són les d’un joc de rol i analitzar-ne els efectes de les nostres accions pel que fa a la taula de joc. Reflexionar no vol dir preocupar-se en excés, sinó mirar d’entendre de manera racional i calmada. Hi haurà qui només voldrà jugar, però si algú vol anar una mica més enllà aconsello a mirar els jocs de rol com una eina de promoció de maneres de viure i de comportar-se.
Tenint en compte que moltes vegades juguem a rol per plantejar mons possibles des de la seguretat i confort, tenim el poder d’ajudar a que les persones de la nostra taula se sentin tan confortables com nosaltres. Gaudiu.
