A la dècada dels anys trenta del segle XX el filòsof Walter Benjamin plantejava que el fet narratiu s’estava perdent i s’estava començant a fer preponderant un altre tipus de comunicació que podia provocar la pèrdua d’experiència significativa en les persones.
Però què entenem per narració? La narració tindria a veure amb la transmissió oral i compartida d’una experiència viva i significativa per als participants. D’alguna manera, amb la narració s’estaria expressant el sentir generalitzat d’una època i el missatge s’aniria estenent pels diferents membres de la comunitat.
No només narrem contes, sinó que també transmetem lliçons de vida i saviesa popular i la gent es connecta a la resta de la comunitat a través d’ells.
Byung-Chul Han al seu llibre La crisis de la narración, per exemple, fent una lectura de Benjamin sobre la qüestió, indica que la religió es presentava com una metanarració col·lectiva que atorgava ordre i sentit al món, on el calendari marcava una agenda plena de fites que ordenava la vida de les persones. En el mateix calendari el temps contenia un significat narratiu.
En l’actualitat el calendari s’ha convertit en una agenda consumista comercialitzada, no hi hauria espai ni temps per al descans, la festivitat i la reunió compartida. Només agenda, només esperar a comprar, a produir i a oblidar ràpidament el que es compra per poder centrar la nostra atenció en un següent producte.
En Walter Benjamin era molt crític amb el món modern, però tenia fe en poder generar noves experiències, mirant enrere, i rescatant aquelles activitats dotadores de sentit i que es podien trobar amagades a la mateixa modernitat. Però la novel·la o els mitjans de comunicació actuals no ens ofereixen una experiència comuna i compartida?
Segons el filòsof alemany, la ràdio, mitjà en auge en aquella època, es feia servir per donar informació instantània, efímera, de consum ràpid i instantània. I això, què vol dir? Doncs que fa sentir a les persones aïllades del seu context i de la resta de la gent. L’allau d’informació actualment ja és tan constant i invasiva que no permet fer-ne una digestió adequada. No hem acabat d’assimilar un fet que ja ens estan bombardejant amb altres notícies… i el cicle no té fi.
I per què no la novel·la? Doncs perquè la novel·la és pròpia d’una societat d’ànimes solitàries. Sobretot la novel·la moderna de la seva època que tenia un caràcter eminentment subjectiu i on la saviesa col·lectiva no tenia cabuda.
Davant el perill de comptar amb una visió fragmentada i aïllant, considero que els jocs de rol poden convertir-se en una eina capaç d’apropar-nos al fet narratiu. En els jocs de rol hi ha una experiència compartida i “les aventures” que s’hi viuen mostren una visió del món comú als seus participants.
En els jocs de rol no hi ha un savi que faci de transmissor i uns oients que facin de receptors sempre passius, sinó que hi ha una comunitat que intercanvia els seus punts de vista i en fa propostes. Tanmateix, la principal d’elles és la de compartir objectiu i la manera d’afrontar les problemàtiques comunes.
El joc de rol com a activitat lúdica, no de col·leccionisme, és molt accessible quant al seu cost i també exigeix d’una comunitat activa i participativa aportant experiències col·lectives que, tot i partir de ficcions, sovint ens atorguen experiències més riques que la informació dels mitjans carregada de fets reals.
No totes les maneres de jugar a rol aporten experiència, de vegades, potser només volem desconnectar i deixar-nos emportar. Però el joc de rol com a eina té el potencial de fer-nos sentir i viure la realitat d’una manera determinada i sovint compartida pels altres membres de la nostra comunitat. El rol enllaça i genera sentit, només cal que n’analitzem les seves propietats intrínseques per descobrir-ho.
Jocs com 7 Días de Travesía de Pepe Pedraz, per exemple, ens porten a analitzar com viuríem el nostre present i el nostre passat de manera si visquéssim en un entorn apocalíptic. La gestió de les emocions i la narració d’experiències és vital per fer funcionar aquest joc, per tant, copsa la idea de narració de Benjamin.
Vides en Guerra de Marc Basidio, és el gran joc narratiu en el sentit benjaminià en el sentit que et posa a la pell de civils durant un enfrontament bèl·lic i et llança a pensar en la duresa d’una vida així.
També l’aventura Wamatse de Sirio Sesenra en seria un exemple de narració compartida significativa en tant que el més important d’aquesta són les implicacions emocionals i els dilemes morals a què ens exposa.
El fet narratiu ho és quan hi ha possibilitat d’assimilar-ne experiències al respecte que dotin el nostre món de sentit. Per tant, us animo a pensar en aquesta possibilitat, ja que els jocs de rol són una altra manera de viure aquelles escenes bucòliques d’escoltar històries al voltant d’un foc i treure’n lliçons o consells al respecte.
Els jocs de rol poden ser una resistència al màrqueting actual en què tota història només serveix per vendre i comprar. Els jocs de rol, i rescatar-los per jugar-los, són l’activitat més revolucionària que hi pot haver, perquè implica gaudi, obtenció d’experiència, fer comunitat i, mentre fas això, no consumeixes ni ets productiu per al consumisme que impera.
